La Keiko Furukura va aprendre de petita que ha de portar una màscara de persona “normal”, però arriba un punt que això ja no és suficient: amb 36 anys, soltera i un treball temporal en una botiga de conveniència no compleix les expectatives de la societat japonesa ni de la seva família. S’espera d’ella que es casi, que tingui fills o, com a mínim, que trobi una feina amb un contracte fix, però la Keiko necessita ser dependenta, ja que l’ordre, la rutina i la invisibilitat li permeten mantenir l’equilibri. No li cal canviar res de la seva vida, ella és feliç.
Malgrat això, quan arriba un nou treballador a la botiga, en Shiraha, que tampoc respon als cànons socials, decideix fer un pas arriscat i semblar encara més “normal”. Però en Shiraha és un paràsit i la convivència amb ell no és fàcil, la família d’ella no està del tot convençuda i, sobretot, la Keiko nota que la seva vida comença a trontollar. Ella necessita ser dependenta, ser la noia de la botiga de 24 hores, diguin el que diguin.
La narració en primera persona de la Keiko m’ha fet pensar. Darrera una història que pot semblar surrealista o absurda, Sayaka Murata desplega amb humor una crítica molt forta als cànons socials. El que la societat espera d’un pot fer-nos prendre decisions equivocades, que no ens corresponen o que ens allunyen de la nostra personalitat única. Sovint no és senzill ser diferent, encara que es defensi tant la diversitat i la inclusió.
No es tracta només de la solteria o de no ser mare a la seva edat, la Keiko també és “jutjada” per treballar de dependenta. Ella és feliç a la botiga, se la considera una treballadora modèlica i amb experiència, sap com organitzar els articles perquè es venguin més ràpid i com tractar clients descontents o que la miren amb menyspreu perquè és “només” una dependenta.
És curiós com una professió va associada a un estatus social o a una capacitat intel·lectual. A Espanya encara hi ha la concepció equivocada que si no tens uns estudis superiors no arribaràs gaire lluny i les universitats estan plenes d’estudiants que perden anys fins que descobreixen la seva vocació real.
He de reconèixer que a mi em costa imaginar-me el futur d’una persona sense estudis, l’associo a feines temporals o precàries, però avui en dia, ni una carrera universitària et salva d’això. Molts graduats acaben en consultories, en oficines davant un ordinador hores i hores i m’imagino que el salari és l’únic que compensa. Al mateix temps, són necessaris treballadors als mercats i les botigues, als carrers, a les obres de construcció, al camp, al mar i a les granges… i sovint aquestes professions semblen professions “de segona” i per això els sous són tan denigrants. Però qui som per jutjar un treballador? Dins la cadena de la societat tots som necessaris. Pensa en una professió― ser mare i mestressa de casa també ho és, encara que no rebem cap salari― i imagina’t que no hi hagués ningú que volgués dedicar-s’hi. Què passaria?
EL BLOG DE L'ALBA PELEGRÍ 